dijous, 24 d’octubre del 2013

El sistema defensiu de la Tossa Altmedieval, I

I. Consideracions generals

Durant l’Alta Edat Mitjana els sistemes defensius de tot el litoral europeu realment no defensaven res sinó que simplement advertien del perill per tal que la gent fugís amb tot el que pogués carregar. Això era degut a l’estat de degradació absoluta del poder polític durant els segles més foscos d’aquella época. Carlemany aconseguí bastir un immens imperi europeu i mantenir-lo d’empeus amb dificultats però la seva mort comportà l’immediata crisi de les estructures imperials degut a tot un seguit de guerres civils entre els seus successors i al progressiu desintegrament de l’autoritat central a mans dels senyors territorials (veure apunts anteriors). Per si les guerres internes no eren prou nocives, un nou horror o, millor dit, dos nous horrors entraren en escena: Els pirates nòrdics i els musulmans.
Diu la llegenda que, estant un dia Carlemany mirant el Mar del Nord des del cim d’un promontori, veié passar un vaixell, un drakar carregat de víkings, i començà a plorar pensant en el mal que aquells bàrbars farien en el futur. No sabem si la llegenda és certa, però el que ja devia saber l’emperador franc és que els nòrdics féia anys que saquejaven les illes britàniques (el 794 havien destruït Jarrow i l’any següent eren ja a Irlanda). La realitat és que immediatament després de la mort del gran monarca (el 814) començaren les incursions a les costes del nord de l’imperi sense que els successors carolingis, cada cop més febles, poguéssin fer-hi res. L’única defensa per a la desamparada població era resar i fugir si podia. Fins i tot l’esglèsia intriduï una pregària específica: “De la fúria dels nòrdics, deslliureu-nos, Senyor”. A vegades funcionava…
A la mediterrània la situació era similar però protagonitzada pels pirates musulmans provinents bé de l’Al-Andalus o del nord d’Àfrica tot i que, encara que sembli mentida, també hi arribaràn els nòrdics amb tota la seva fúria: El 844 assalten Sevilla i el 859 Empúries i tota la costa catalana. En qualsevol cas, no hi haurà autoritat prou forta per a bastir una defensa efectiva contra la pirateria fins molt més endavant i les comunitats costaneres hauràn d’espavilar-se com podràn per a sobreviure. Bàsicament ho faràn seguint tres estratègies: Ocultant-se, vigilant i fugint.
Encara avui és ben visible, en algunes zones com el Maresme, l’estratègia primera contra la piratería durant l’Edat Mitjana: L’abandó de les costes (almenys durant els mesos d’estiu, que era quan s’esdevenien normalment els atacs) i la construcció de poblaments a l’interior. D’aquí l’existència de pobles duplicats: Arenys de Mar i Arenys de Munt, Vilassar i Premià de Mar i de Dalt, etc.
A Tossa va passar el mateix i la zona costanera fou abandonada: Desaparegué el que havia estat un poblat ibèric al Cap de Tossa i la Vil•la Romana dels Ametllers només restà ocupada per alguns intrèpids pescadors. On va anar, la gent? Doncs allà on no els poguéssin veure des del mar però disposéssin d’algunes terres planes per conrear i aigua en prou abundància: La zona de l’actual Sant Benet és la més probable. Allà edificaren la primera parròquia de Sant Vicenç (l’actual ermita), que compartia terme amb la misteriosament desapareguda parròquia de Sant Lionç (veure apunts anteriors). Va ser allà on els tossencs dels segles més foscos de l’Edat Mitjana aconseguiren sobreviure fins la fundació de la Vila Vella l’any 1186. En el proper capítol veurem com s’ho manegaven per defugir, quan podien, les escomeses dels terribles assaltants provinents del mar.

L'actual ermita de St. Benet:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada