diumenge, 3 de novembre de 2013

Menhirs de Tossa

Menhir d'en Llach
N 41° 45.570 E 002° 56.118
Menhir de l'Avi
N 41° 45.690 E 002° 55.262

Menhir de Montllor 
 N 41° 44.958 E 002° 55.719

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Pedra Sobre Altra

La Pedra Sobre Altra està catalogada com a paradolmen. A pocs metres, i dins el mateix conjunt megalític, s'eleva una gran formació rocosa natural que caracteritza el monument. Aquest consta de cripta-cova, passadís i túmul. Posseeix un corredor de dimensions superiors al de la Cova d'en Daina (4 m) i va ser construït profitant la gran pedra natural que avui cobreix la cripta. Els constructors van ampliar la balma que ja havia d'existir o la van crear en observar les possibilitats que el lloc oferia. Fou excavat a principis dels anys 80 per Lluís Esteva Cruañas, J. Tarrús Galter i E. Fa Tolosanes. El material trobat va ser escàs: El més important es redueix només a dos fragments d'un vas carenat i una fulla de sílex. Estaven enfront de l'entrada de la cripta, a 15 cm. de la roca del fons. A la banda de Tossa hi ha gravat el nom de la Vila i la data de 1799, ja que la formació rocosa ha estat històricament termenal entre Tossa i Llagostera tot i que actualment (segons les dades de l'ICC) tota ella queda dins el terme de Tossa.
La llegenda diu que les pedres de dalt de tot són basculants i es poden moure per una sola persona dreta al capdamunt.


Pedra Sobre Altra

Entrada a la cripta

Coordenades: 41° 45′ 38″ N, 2° 56′ 25″ E
Tipus de sepulcre: Paradolmènic, és a dir, en part natural i en part artificial.
Longitud màxima (mesura interior): 6,60 m.
Amplada màxima (mesura interior): 2,20 m. a la cripta i 1,20 al passadís.
Alçada màxima de les lloses: 1,66 m.
Amplada màxima de les lloses: 1,30 m.
Gruix màxim de les lloses: 0,60 m.
Orientació: Sud-oest (233°); forçada per la utilització d'elements naturals.
Coberta: Bloc granític natural, irregular, de 4,8 per 3 per 4 m. aproximadament.
Eixos del túmul: El transversal mesura uns 8 m. i el longitudinal uns 6, des de l'entrada de la cripta.
Alçada del túmul: 1,60 m. aproximadament.

Basament de les pedres de dalt
Inscripció a la banda de Tossa



dissabte, 26 d’octubre de 2013

Els camins antics de Tossa, II

Descobrirem ara quines eren les principals vies terrestres d’accés a aquesta apartada i tranquil•la Vall de Tossa:
El camí principal d’accés a la Tossa altmedieval era el que unia les parròquies de St. Vicenç de Tossa (actual St. Benet) i St. Romà de Lloret (actualment Les Alegries): El camí que, passant per Can Samada (llavors mas Samasada), puja pel coll de Sa Palomera, passa per Can Sota i arriba a Lloret per l’antic abocador. Segons els documents més antics (de l’any 1001), en algun punt del camí hi havia una fonda o hostal anomenat “La Parada de Sesemond”. Aquesta era la via principal de connexió entre Tossa i Lloret fins la construcció de l’actual carretera i podria ser de creació medieval, car connectava dues parròquies. Per altra banda, el sepulcre romà de Lloret podria indicar l’existència d’una altra ruta molt més antiga que hauria seguit un traçat més proper a la costa, ja que aquests monuments funeraris es solien situar al costat dels camins, la qual podria haver connectat les vil•les romanes de Lloret amb les del Mas Carbotí i la Dels Ametllers.
De l’actual St. Benet sortien altres camins vers l’exterior:
Un que devia conectar les parròquies de St. Vicenç i St. Lionç. Aquest baixava cap al mar però abans d’arribar-hi s’enfilava cap al Coll del Sastre: És l’actual GR-92 el qual, arribant a la Mare de Déu de Gràcia, es bifurca en dues rutes, una cap a Sant Grau i l’altra cap a Cadiretes. La primera, devia pasar per l’actual Santuari de St. Grau, conectava amb la parròquia de St. Lionç i arribava a St. Feliu per la costa (encara es conserva un tram empedrat, tot i que molt malmès). La segona, devia pasar pel Puig i pel Castell de Montagut, a partir del qual o bé arribava a St. Feliu per l’interior o bé es retrobava amb el camí anteriorment esmentat per arribar a St. Feliu per la costa. Aquest camí sembla ser d’orígen romà.
Un altre camí s’enfilava cap a Vilademont, passava prop del Gorg Gitano, s’internava cap al mas Bandrich i arribava a Llagostera per la Font d’en Dalmau i l’actual urbanització Fontbona.
I encara segurament n’hi havia un altre que pujava fins a Terra Negra i enllaçava amb Caulés Vell, Sta. Seclina i Caldes de Malavella, més o menys la mateixa ruta que segueix el Pelegrí actualment.
Aquests eren els camins de la Tossa altmedieval, però hem de tenir sempre present que fins l’arribada del ferrocarril, la veritable via de comunicació arreu del món va ser l’aigua dels mars i la dels rius. I si no, penseu: Què costa menys, carregar una barcassa i deixar-se portar pel vent o la corrent d’un riu o carregar-se l’esquena i començar a pujar i baixar muntanyes?

Camins antics de Tossa i terme municipal:


Els camins antics de Tossa, I

Actualment, residir en una zona ben comunicada és un gran avantatge per a qualsevol comunitat i estar en una zona ben transitada, el somni de qualsevol establiment comercial. Però no sempre ha estat així! Ans al contrari, durant els segles en que la civilització decaigué, el millor que et podia passar era viure en un indret el més allunyat possible de les principals vies de comunicació. Per qué? Per que per elles transitaven pocs clients potencials i molts aventurers, lladres i exèrcits amics o enemics: En qualsevol cas, ningú que t’aportés res de bo. El mar era la via de comunicació més important i estava infestat de pirates. És per això que Tossa, com molts altres pobles de la costa, estava inicialment situada lluny del mar, segurament a la zona de l’actual St. Benet, primitiva parròquia de Sant Vicenç (veure apunts anteriors). De fet hem de pensar, quan ens queixem de les males comunicacions que històricament ha patit la nostra vila, que aquest aïllament devia ser un gran privilegi durant l’Edat Mitjana i que els tossencs d’aquells segles devien quedar força al marge dels conflictes terrestres, havent de preocupar-se només del que poguéssin provenir del mar. Les principals vies de comunicació terrestres dels segles IX-XII eren les antigues vies romanes, la més important de les quals era la Via Augusta (Roma-Cadis!), que seguia més o menys l’actual traçat de l’AP-7, comunicant Tarragona amb la Gàl•lia i, finalment, amb la capital imperial. Durant segles, la Via Augusta fou l’autèntica espina dorsal de les comunicacions de la Catalunya Vella: D’ella sortien els ramals secundaris que s’endinsaven al territori, vers l’interior o vers el mar, alguns dels quals permetien (amb dificultat) arribar fins a la Vall de Tossa.

La Via Augusta al seu pas per Catalunya:

divendres, 25 d’octubre de 2013

Els termes de Tossa, III

Dediquem un darrer apartat a la curiositat d’establir els límits últims del nostre terme a N, S, E i W, sempre segons les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Començarem per tramuntana: Una breu ullada al terme ens farà veure que el punt més al Nord ha d’estar en algun indret de Terra Negra. Efectivament, la fita situada a la banda de Llagostera (2), a 41°46'25.71"N, és el punt més septentrional de Tossa, 124 metres més al N que la fita de la banda de Vidreres (1) i 176 més que el terme de Ses Modegueres (3). No heu notat que a Terra Negra sempre hi fa més fred? Això és per la seva proximitat al Pol Nord.
Girem ara la vista cap al Sud: A la llunyania hom contempla la vasta mar i allà, a la costa, és on haurem de cercar l’extrem de migdia del terme. La Cala Morisca, gairebé tota ella dins el terme de Tossa, sembla ser l’indret més meridional… Però si ens hi fixem bé veurem que, seguint la costa cap a Tossa, a pocs metres de la Cala Morisca i sortint del Cap de Bou, el cap que la separa de Porto Pi, l’escull de Ses Figueretes arriba una mica més al Sud, a 41°42'17.80"N. Heus aquí el punt tossenc més proper a l’equador!
Dirigim ara la vista a llevant per a veure clarament que la cala de Vallpresona constitueix el punt més oriental de la nostra vila, car en ella desemboca el Torrent de Vallpresona, que marca el límit entre Tossa i Sta. Cristina d’Aro (recordem que Tossa no limita amb St. Feliu!). La major part de la cala pertany a Sta. Cristina. Just davant de la desembocadura del torrent emergeix l’illot de Sa Galera: És a 2°58'19.83"E, uns 100 mts. més a l’Est que la platja i, si fós tossenc, constituïria un bonic límit oriental per a la nostra vila. Per desgràcia no sembla ser aquesta la realitat i, segons tots els indicis de què disposo, l’illot pertany al poble veí. Haurem de cercar, doncs, a la part tossenca de la cala, que queda tancada pel rocam de la Punta de Vallpresona, de la qual l’indret anomenat Es Barco (2°58'15.87"E) és lleugerament més oriental que la desembocadura del Torrent de Vallpresona, esdevenint així el punt més a l’Est del terme de Tossa (fins el dia que ocupem Sa Galera!).
Acabarem mirant a ponent i fixant la vista segurament al terme més ferèstec i aïllat, el nostre particular far-west: El Terme Rompagut (2°52'1.00"E), que és l’indret de Tossa situat més a l’Oest… però per poc, ja que supera Terra Negra per només 300 mts!
Aquests són doncs els límits extrems del nostre terme dins els quals neixen, viuen i moren els tossencs. Amén.


Els termes de Tossa, II

Continuem recorrent els límits de Tossa, com hem dit a la primera part, seguint les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i les denominacions que ens dónen autors com Salvi Gascons i Mario Zucchitello. Encararem ara al termenal de ponent de la vila, el que limita amb Lloret primer i amb Vidreres després i que ha creat alguna controvèrsia recent amb els veïns de Lloret. Al final donaré les coordenades aproximades d’algunes fites (segons l’ICC) i un enllaç amb més dades, algunes diferents de l’ICC, sobre tals fites.
Començarem arràn de mar, a la Cala Morisca, petita cala amagada darrera Porto Pi, que resta dividida entre tossencs i lloretencs tot i que els primers ens en portem la major part. Des del mar el terme s’enfila abruptament vers el Turó de la Morisca i des d’aquí, creuant la carretera de Lloret uns metres més enllà del mirador arriba al Puig S’Abei (o Puig de l’Abella), que és el turó que queda just a sobre d’una antiga pedrera, vora la carretera. Segons l’ICC, la fita corresponent no arriba a ser al cim del puig on sí que hi ha una gran pedra que sembla haver estat treballada per a recollir l’aigua de la pluja. Des d’allà, el termenal segueix en direcció NW cap al terme de Set Forats, que jo recordo haver vist fa molt de temps, dit així pels 7 forats disposats sobre la fita com en un dau. Segons unes altres informacions (consulteu l’enllaç abans esmentat) la fita podría estar uns metres abans del punt que indica el termenal de l’ICC. En aquest cas i en el d’algun altre terme, al final donaré les possibles ubicacions alternatives. Des de Set Forats el límit gira vers l’oest cap al Terme Senyor i des d’aquí, en angle recte cap al N, ens porta fins al terme de l’Era des Cantó, al coll de Sa Palomera, pas tradicional de l’antic camí entre Tossa i Lloret. Noteu que aquest camí enllaçava les primitives parròquies d’ambdues viles: Les actuals ermites de Sant Benet i Les Alegries, allunyades del mar a causa de la pirateria (veure apunts anteriors). Tossa s’endinsa encara més a l’oest, passant per La Fermina i arribant al seu límit occidental: El llunyà Terme Rompagut, del qual també donarem coordenades alternatives i on deixem el veïnatge amb Lloret per a prendre’l amb Vidreres. El termenal retrocedeix ara de nou cap al NE, baixant fins la fondalada on corre Sa Riera, just davant dels Mals Passos: Som al Terme de Sa Porrassa (o Borrassa). Des d’aquí, el termenal segueix amunt el curs de la Riera la qual, segons l’ICC, no fa de frontera ja que les dues ribes serien tossenques, tot i que uns pocs metres més enllà ja començaria el poble veí. D’aquí que totes les muntanyes que queden a l’altra banda de la riera des d’uns 500 mts. abans de la Pedrera d’en Balmanya fins a Terra Negra… són Vidreres! De fet, el Pelegrí en realitat no surt i entra al terme de Tossa des de Terra Negra sinó que, quan puja pel camí antic, en surt molt abans, passa per Vidreres i torna a entrar a Tossa pocs metres abans de la Pedra del Pelegrí. Per tant, digueu-li a qui li toqui ser Pelegrí que passi sempre per la carretera, mai pel camí!

Coordenades aproximades de les fites més importants (segons l’ICC):

FITA 8: 41°42'23.12"N 2°53'31.42"E
FITA 9: 41°42'52.99"N 2°53'31.31"E
FITA 10: 41°43'15.66"N 2°53'13.94"E*
FITA 11: 41°43'17.29"N 2°52'49.40"E**
FITA 12: 41°43'56.44"N 2°52'50.73"E
FITA 13: 41°44'45.95"N 2°52'1.00"E***
FITA 14: 41°45'22.66"N 2°53'7.84"E

* També podria ser a 41°43'10.41"N 2°53'18.47"E
** També podria ser a 41°43'17.11"N 2°52'57.58"E
*** També podria ser a 41°44'44.07"N 2°52'2.20"E o 41°44'45.67"N 2°52'10.21"E

Coordenades alternatives d’algunes fites entre Tossa i Lloret:
http://legislacion.derecho.com/resolucio-gap-3641-2010-03-noviembre-2010-departament-de-governacio-i-administracions-publiques-3071050


Els termes de Tossa, I

El termenal tossenc és força complicat de seguir i varia segons les fonts. Les dades del límit municipal que dono són les de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) que, suposo, són les oficials. Hi ha, però, alguns límits que no coincideixen amb els tradicionals, per exemple a Terra Negra, on segons l’ICC en cap punt coincideixen 4 pobles sinó 3. Segons s’ha dit des de sempre, el terme de Caldes arriba a Terra Negra en un angle que es va empetitint fins que només el vértex assoleix la confluència amb els altres 3 termes mentre que l’ICC li dóna l’amplada justa per a deixar Llagostera sense contacte amb Vidreres. En quant a la denominació dels termes, que és la qüestió més espinosa, segueixo la que dóna Salvi Gascons i Bassas al llibre “Tossa i el seu Pelegrí”. Crec que les denominacions termenals són sobretot fruit de la tradició i en aquest aspecte dit autor ens ha de merèixer la major confiança. També tinc en compte les referències que ens dóna Mario Zucchitello a “Tossa: La formació d’una vila”. Òbviament, les meves dades poden ser subjectes a discussió i estaré molt content de rectificar-les si s’escau. Al final donaré una llista amb les coordenades aproximades de les fites més importants (sempre segons l’ICC) per si algú en té constància o les vol cercar. Jo en vaig veure alguna fa molt de temps (Set Forats) però m’han comentat que moltes han desaparegut, probablement robades, ja que es tracta de pedres antigues i bellament treballades. Una autèntica llàstima.
Iniciarem el viatge al coll de Terra Negra, punt d’entrada principal a la Vall de Tossa i naixement de la nostra riera. Aquest terme destaca per que, segons la tradició, en un determinat punt coincidirien els municipis de Tossa, Vidreres, Llagostera i Caldes (tot i que, com hem dit anteriorment, l’ICC ho descarta). En la recerca de l’indret exacte, qui escriu hi va participar directament juntament amb companys de Llagostera. Segons la seva documentació, que es remuntava a l’atermenament militar del s.XIX, el punt exacte és actualment dins la carretera, just on arrenca el camí que puja cap a Can Mundet i Caulés. No és doncs allà on hi ha el modern monòlit, que fou col•locat de manera merament simbòlica.
Des de Terra Negra i en sentit E, es situen els Termes Alts, que segons Salvi Gascons són el Terme Blau, Ses Modegueres i Tranquinell, aquest darrer confirmat per la toponímia de Llagostera. A la seva zona trobaríem el Molí d’en Rissech i la Font d’en Dalmau. Des d’aquí saltem en línea recta fins a Cadiretes, però no al Puig, que queda gairebé tot ell dins el terme de Tossa, sinó uns 54 metres més al NNE que és on hi hauria d’haver la fita corresponent (el que hi ha al Puig és un Punt Geodèsic, dels quals algún dia en parlarem). Des d’allà el termenal gira gairebé en angle recte i passa just pel Menhir d’en Llach, que sí que fa de fita, fins la Pedra Sobre Altra que, com el Puig, no és terme tot i que molta gent s’ho pensa i hom parla d’inscripcions a la seva cúspide. Sempre segons l’ICC, el paradòlmen queda tot ell dins Tossa i el terme es situaria més al NE, vora un dipòsit d’aigua avui enrunat. El termenal avança ara bastant cap al NE, voreja el castell de Montagut (actualment dins el terme de Llagostera) fins topar amb... Santa Cristina d’Aro! Sabíeu que Tossa no limita amb Sant Feliu? Des d’aquí el terme segueix el torrent de Vallpresona fins al mar.
Al proper capítol resseguirem la banda de ponent del terme, des de Cala Morisca fins a Terra Negra.

Coordenades aproximades de les fites més importants (segons l’ICC):

FITA 1: 41°46'21.67"N 2°52'14.68"E
FITA 2: 41°46'25.71"N 2°52'19.32"E
FITA 3: 41°46'20.06"N 2°54'24.51"E
FITA 4: 41°46'7.32"N 2°54'58.48"E
FITA 5: 41°45'27.13"N 2°55'42.96"E
FITA 6: 41°45'40.19"N 2°56'29.16"E
FITA 7: 41°46'7.63"N 2°56'58.53"E


dijous, 24 d’octubre de 2013

El sistema defensiu de la Tossa Altmedieval, III

III. Les construccions terra endins

Ja hem esmentat que el nucli de la Tossa d’aquells segles era l’actual ermita de Sant Benet, llavors parròquia de Sant Vicenç. L’indret és situat al mig de la vall i no és possible veu-re’l des del mar, cosa que presentava avantatges però també inconvenients: Els pirates no et véien des de la costa però tu no véies les senyals de les torres. Així que hi devia haver més punts de control terra endins que sí véien el mar. Una mica més amunt, en direcció a Montllor, trobem les restes d’una misteriosa esglèsia i un nom: Vilademont, l’indret on la tradició explica que s’amagaven els qui fugien de la zona de St. Benet quan s’ensumava algun perill (veure apunts anteriors). Aquí la visibilitat és millor, però encara ho és més sobre el turó que domina el paratge: El Gorg Gitano, un indret excepcional amb connexió visual directa amb Pola, el Mont Guardi i gairebé tota la vall. Situat molt a prop de Montllor Petit, només li resta invisible la part més oriental del terme, Sant Lionç i Sant Grau. Al cim del Gorg Gitano hi ha els fonaments d’una altra torre que centralitzava el sistema defensiu: Es tracta d’una construcció rectangular i força més gran que les torres de guaita habituals, construïda aparentment més tard que les torres de la costa. Potser fou dissenyada per a costituïr un darrer refugi, podent acollir en cas de necessitat les poques famílies que haguéssin pujat a Vilademont. Com que des d’aquí no es veu St. Benet, tapat pel Puig Pollastre, és probable que al cim d’aquest puig hi hagués alguna altra talaia (que no s’ha conservat) que servís d’enllaç entre els dos punts. Així, una possible seqüència de les alertes podría haver estat: Pola-Mont Guardi-Gorg Gitano-Puig Pollastre-St. Benet. Un sistema força complex i que requeria una logística considerable. Finalment, una talaia natural per a controlar els Termes Alts i el camí de Llagostera podía ser el Puig Castellet, com el seu nom suggereix, un turó coronat per grans pedres on potser s’hi haurien bastit algunes estructures precàries, que no s’han conservat.
La construcció del castell, les primeres muralles i la nova parròquia al Mont Guardi arràn de la Carta de Poblament de 1186 traslladaren els pobladors cap a la costa i les guàrdies de l’interior decaigueren.
I la Torre des Moros, us preguntareu? Doncs és molt posterior, del s.XVI i edificada per ordre de Felip II (Felip I D'Aragó!), englobada en una línea de torres que reforçava la vigilància de tota la costa i servia també per traslladar les alertes del Mont Guardi al qui eren terra endins i no les podien veure. Ni la batalla de Lepant (el 1571) acabà definitivament amb la pirateria, que seguí actuant a la costa catalana fins ben entrat el segle XVII.

El sistema defensiu altmedieval:


El sistema defensiu de la Tossa Altmedieval, II

II. Les construccions a la costa

Segons els més antics documents conservats, el límit del terme de Tossa a llevant el marcava “el Far” o “Muntanya de Tossa”, indret que sembla correspondre al castell de Montagut, just a sobre de Sant Grau, avui enrunat i dins el terme de Llagostera. A ponent, es situava el castell de Sant Joan de Lloret (construït cap al 1079 sobre el penya-segat entre Lloret i Fenals. Per cert, la parròquia original de St. Romà era terra endins, on ara hi ha l’actual ermita de Les Alegries). Entre ells, per a protegir la badia i la vall de Tossa, es situaven almenys dos punts defensius: La Guàrdia de Pola i el Mont Guardi.
El Cap de Pola és un indret habitat des de molt antic, car ja hi ha rastres d’un poblat ibèric a l’època de la República Romana. Ja el 966, segons consta a l’acta de donació del comte Miró, hi havia construccions defensives i de guaita. El 1218 apareix esmentat com a “Guàrdia de Pola”. La fortalesa avui enrunada de Pola aparenta ser alguna cosa més que una simple torre i presenta diverses fases de construcció i ampliació. Devia ser doncs un punt important i estratègic, en línia visual amb Sant Feliu al nord i el Mont Guardi al sud. És sorprenent que en quest darrer indret, l'actual Cap de Tossa, no hi consti documentada cap torre de guaita tot i ser una talaia formidable i vital per a la vigilància de la badia i la vall. No és fins al segle XII, amb la Carta de Poblament de 1186, quan apareix esmentat com a “Mont Guardi”, és a dir, lloc on hi ha una guàrdia. La lògica indica doncs que, tot i no aparèixer als documents dels segles X-XI, allà on ara hi ha el far i abans que ell un castell (o més avall, a la Torre de la Pòlvora, avui mig enrunada), hi havia hagut alguna construcció defensiva o de vigilància en línea visual amb Pola i Lloret. I no és descartable que a altres indrets de la costa hi hagués més punts defensius, potser molt precaris (estructures de fusta) i que no han deixat cap rastre.
Totes aquestes torres i punts de vigilància transmetien els senyals convinguts (segurament mitjançant fum de dia i foc de nit) entre elles i cap a l’interior, per alertar els habitants del perill que s’acostava.

Reconstrucció de la Guàrdia de Pola:


El sistema defensiu de la Tossa Altmedieval, I

I. Consideracions generals

Durant l’Alta Edat Mitjana els sistemes defensius de tot el litoral europeu realment no defensaven res sinó que simplement advertien del perill per tal que la gent fugís amb tot el que pogués carregar. Això era degut a l’estat de degradació absoluta del poder polític durant els segles més foscos d’aquella época. Carlemany aconseguí bastir un immens imperi europeu i mantenir-lo d’empeus amb dificultats però la seva mort comportà l’immediata crisi de les estructures imperials degut a tot un seguit de guerres civils entre els seus successors i al progressiu desintegrament de l’autoritat central a mans dels senyors territorials (veure apunts anteriors). Per si les guerres internes no eren prou nocives, un nou horror o, millor dit, dos nous horrors entraren en escena: Els pirates nòrdics i els musulmans.
Diu la llegenda que, estant un dia Carlemany mirant el Mar del Nord des del cim d’un promontori, veié passar un vaixell, un drakar carregat de víkings, i començà a plorar pensant en el mal que aquells bàrbars farien en el futur. No sabem si la llegenda és certa, però el que ja devia saber l’emperador franc és que els nòrdics féia anys que saquejaven les illes britàniques (el 794 havien destruït Jarrow i l’any següent eren ja a Irlanda). La realitat és que immediatament després de la mort del gran monarca (el 814) començaren les incursions a les costes del nord de l’imperi sense que els successors carolingis, cada cop més febles, poguéssin fer-hi res. L’única defensa per a la desamparada població era resar i fugir si podia. Fins i tot l’esglèsia intriduï una pregària específica: “De la fúria dels nòrdics, deslliureu-nos, Senyor”. A vegades funcionava…
A la mediterrània la situació era similar però protagonitzada pels pirates musulmans provinents bé de l’Al-Andalus o del nord d’Àfrica tot i que, encara que sembli mentida, també hi arribaràn els nòrdics amb tota la seva fúria: El 844 assalten Sevilla i el 859 Empúries i tota la costa catalana. En qualsevol cas, no hi haurà autoritat prou forta per a bastir una defensa efectiva contra la pirateria fins molt més endavant i les comunitats costaneres hauràn d’espavilar-se com podràn per a sobreviure. Bàsicament ho faràn seguint tres estratègies: Ocultant-se, vigilant i fugint.
Encara avui és ben visible, en algunes zones com el Maresme, l’estratègia primera contra la piratería durant l’Edat Mitjana: L’abandó de les costes (almenys durant els mesos d’estiu, que era quan s’esdevenien normalment els atacs) i la construcció de poblaments a l’interior. D’aquí l’existència de pobles duplicats: Arenys de Mar i Arenys de Munt, Vilassar i Premià de Mar i de Dalt, etc.
A Tossa va passar el mateix i la zona costanera fou abandonada: Desaparegué el que havia estat un poblat ibèric al Cap de Tossa i la Vil•la Romana dels Ametllers només restà ocupada per alguns intrèpids pescadors. On va anar, la gent? Doncs allà on no els poguéssin veure des del mar però disposéssin d’algunes terres planes per conrear i aigua en prou abundància: La zona de l’actual Sant Benet és la més probable. Allà edificaren la primera parròquia de Sant Vicenç (l’actual ermita), que compartia terme amb la misteriosament desapareguda parròquia de Sant Lionç (veure apunts anteriors). Va ser allà on els tossencs dels segles més foscos de l’Edat Mitjana aconseguiren sobreviure fins la fundació de la Vila Vella l’any 1186. En el proper capítol veurem com s’ho manegaven per defugir, quan podien, les escomeses dels terribles assaltants provinents del mar.

L'actual ermita de St. Benet:

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Vèrtexs Geodèsics

Un vèrtex geodèsic és un senyal que indica una posició exacta i que forma part d'una xarxa de triangles, amb altres vèrtexs geodèsics, que permeten realitzar medicions geogràfiques. Normalment estan en llocs elevats i aclarits per a poder veure els altres punts i consten tradicionalment d’una pilona cilíndrica de ciment sobre una base quadrada. La seva destrucció està penada per la llei.
A Catalunya estan regulats per la Llei 11/1994 d’11 de juliol, sobre els senyals geodèsics. La xarxa espanyola de vèrtexs geodèsics es dividix en tres ordres: La de primer ordre està formada per triangles de costats entre 30 i 70 quilòmetres. En la de segon ordre, recolzada en la de primer ordre, els costats dels triangles varien entre els 10 i els 25 quilòmetres. La xarxa de tercer ordre té costats de 5 a 10 quilòmetres.

A Tossa, l’únic vèrtex tradicional és el del Puig de ses Cadiretes, definit així segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya: “Pilar cilíndric de formigó de 0.30 metres de diàmetre i 1.19 metres d'alçada. El pilar està situat sobre una base quadrada de formigó, l'alçada d'aquesta és de 0.20 metres i de 1m x 1m d'amplada”. Les pilones més properes a la de Cadiretes són les del Puig de les Cols de St. Feliu i l’Urb. Serrabrava de Lloret.

A més dels vèrtexs geodèsics tradicionals, l’Institut Cartogràfic de Catalunya té col•locades arreu nombroses plaques geodèsiques que conformen una xarxa auxiliar. Són unes plaques metàl•liques circulars clavades al terra, de les quals a Tossa n’hi ha moltes, tant a les muntanyes com al casc urbà. Heus ací alguns exemples:
Una està sobre l’ajuntament, una altra entre els canons i la Torre d’en Joanàs, una altra a la Mar Menuda, una a Sa Gavarra i també n’hi ha a la rotonda de la font de davant dels bombers. A les muntanyes del voltant en trobarem algunes prop de la Mare de Déu de Gràcia, als repetidors, a Vilademont, al puig Castellet i a molts altres indrets. També n’hi ha a les carreteres: A la carretera de Llagostera, al pont nou de Can Coure. A la de St. Feliu, al mirador passat el trencant de St. Grau. A la de Lloret, al mirador de Canyelles…

Al següent enllaç podreu trobar tots els vèrtexs geodèsics de Tossa i de Catalunya:

Sant Lionç, la parròquia perduda.

”…simul cum ipsas ecclesias qui ibidem sunt fundate sancti Leoncii et sancti Vincencii…”
A l’acta de donació del comte Miró, nét de Guifré el Pilós, del terme de Tossa al monestir de Ripoll de l’any 966 hi consta l’existència de dues parròquies, la de St. Lionç i la de St. Vicenç. Aquesta segona sens dubte correspón a l’actual ermita
de St. Benet que fóu, per tant, parròquia fins la construcció de la Vila Vella al s.XII. Però… i l’altra?
Per començar, Lionç (en castellà, Leoncio) no és un sant gaire habitual a casa nostra i, de fet, es desconeix a quin dels diversos sants amb aquest nom era dedicada la primitiva parròquia. En segon terme, tal parròquia només surt esmentada explícitament a l’acta de donació del 966. En una butlla del papa Urbà II del 1097 s’esmenten les “esglèsies” de Tossa, sense dir quines eren. Però a la carta de poblament de 1186 ja només es parla de St. Vicenç, com en tots els documents posteriors. L’any 1440 s’anomenen la parròquia de St. Vicenç i les ermites de St. Grau i St. Benet: De St. Lionç, res de res.
Apareixen, doncs, dues preguntes: Qué va passar amb la parròquia de St. Lionç i… on era?
Sembla evident que, si el 1097 Urbà II parlava “d’esglèsies” en plural, encara devien ser actives les dues parròquies (a no ser que el document papal parlés de manera genèrica, que també podria ser), però que poc menys d’un segle més tard (1186) St. Lionç havia quedat abandonada o reduïda a simple ermita o capella veïnal. El fet que la part de llevant del terme fós menys procliu al sustentament de població (que bàsicament devia viure de la pesca, car no hi ha cap gran riera ni gaire terra plana) i més exposada als perills del mar (pirateria) devia fer poc viable la parròquia de St. Lionç davant la de St. Vicenç (actualment St. Benet, recordem-ho), molt més ben situada. La segona pregunta, la veritablement enigmàtica, tè difícil resposta i, avui en dia, existeixen bàsicament dues hipòtesis: Que sigui l’actual Mare de Déu de Gràcia o que fós situada on ara hi ha el Santuari de St. Grau.
En el primer cas, certament les parts més antigues de les ruïnes de l’ermita semblen datar del s. XI i tenen una factura molt primitiva, com s’escauria a unes poques famílies d’humils pescadors. L’indret, a més, sembla apropiat per a uns temps marcats pel perill de la pirateria: Lloc elevat, amagat però amb bona visibilitat i invisible des del mar (com Vilademont). En contra, però, hi té l’absència del cementiri, consubstancial a tota parròquia i que no s’ha trobat enlloc.
La segona opció (és la que a mí em sembla més plausible) suposaria que les restes de l’antiga parròquia són sota l’actual santuari de St. Grau, del qual n’hauria estat l’orígen. Per què, si no, algú hauria anat a fundar-lo allà dalt “ex novo”? A més, la proximitat geogràfica a la Cala Salionç és més gran que en el cas de la M. D. de Gràcia i, sobre tot, cal tenir en compte la poderosa protecció que podia oferir el proper Castell de Montagut.

Potser algun dia l’arqueologia descobrirà alguna sorpresa al subsol del santuari o de l’ermita que ens aclarirà el misteri.

Mare de Déu de Gràcia:

Misteris Tossencs: Vilademont

Vilademont és un dels indrets més enigmàtics de Tossa. La tradició hi situa l'amagatall on els tossencs de l'Alta Edat Mitjana (agrupats entorn la primitiva parròquia de St. Vicenç, actualment St. Benet) e
s refugiaven en cas de perill abans de l'establiment de la Vila Vella al s.XII. Tot i haver-hi les restes d'una petita església, no s'hi ha trobat cap altre indici d'ocupació (restes de cases o barraques, enterraments, caràmica, utensilis...) On éren, doncs, les teòriques vivendes? Ni que fóssin humils barraques de branques, hi hauria d'haver algun indici d'activitat humana...
Just a sobre de Vilademont, al Gorg Gitano, hi resta el basament d'una gran torre rectangular que centrava el sistema defensiu d'aquells obscurs segles i podia servir d'últim refugi en cas de necessitat. Residien els refugiats a Vilademont no vora l'església sinó dins o vora la torre? I per qué, si era així, no construïr l'església més amunt, a prop de la torre? La tradició ens ha arribat incompleta o podria ser tot una llegenda sense fonament?

Restes de l'església de Vilademont:
 

SALVO VITALE FELIX TVRISSA

Rellegint algunes obres sobre Tossa, vaig trobar-me l’altre dia amb el famós mosaic de la Vil•la Romana dels Ametllers, descobert per Ignasi Melé l’any 1921 i conservat al Museu Municipal, amb la seva famosa inscripció, coneguda de memòria per tot bon tossenc: SALVO VITALE FELIX TURISSA EX OFFICINA FELICES
El mosaic sembla datar d’època tardorromana, cap als segles IV-V d.C. El que em va sobtar, però, és la diversitat d’opinions sobre el seu significat, tant de les inscripcions com de la imatge que s’hi representa.
A la imatge, tradicionalment s’hi ha vist una representació del propietari de la vil•la, Vitalis, guarnit amb túnica de màniga llarga, toga i pallium blanc. Actualment, però, alguns hi veuen una figura femenina, amb arracades i una galleda o cistell a la mà esquerra, que podria ser una representació al•legòrica del poblat ibèric de Túrissa. La figura està emmarcada en dues columnes sustentant tres arcs, a mode de decorat sumptuós.
En quant a la inscripció, sorprenentment les possibles traduccions són molt nombroses i força divergents entre sí, no havent arribat els entesos a cap acord realment concloent.
Salvi Gascons, a "Tossa i el seu Pelegrí", s'inclina per una de les possibles traduccions de J. Dalmau i Casanovas:
“Mentre visqui Vitalis, feliç Tossa, feliços els del taller”.
Mario Zucchitello, a "Tossa: La formació d'una vila", remarca la diversitat d'interpretacions que s'han fet de l'inscripció i en proposa la següent:
“Si Vitalis té salut, Túrissa és feliç. Fet pel taller de Fèlix”.
Al meu modest entendre, hi ha una altra lectura possible. Fixem-nos primer en la disposició del mosaic:
SALVO VITALE FELIX TURISSA és a sobre, en un lloc preeminent. Es tracta doncs del missatge principal, una proclama que vol semblar inscrita al frontispici d’un temple, sustentada per les columnes. Segueix la imatge, com hem dit també controvertida, sota la qual hi ha la resta de l’inscripció: EX OFFICINA FELICES.
El problema dels romans és que no utilitzaven signes de puntuació i, per tant, les seves inscripcions necessiten puntuar-se per apreciar-ne el veritable sentit. La primera part té per a mí una traducció clara: SALUDABLE VITALIS, FELIÇ TÚRISSA, és a dir, que mentre visqui Vitalis o Vitalis estigui bé, Túrissa serà feliç: Més o menys el que tothom interpreta. Aquest és el missatge principal que, com hem dit, està en un lloc preeminent. Ara ve la part complicada: EX OFFICINA FELICES. Per què és a sota? Només per una qüestió d’espai? O és que es tracta d’un missatge secundari? Jo crec que és una dedicatòria!
E, EX: Preposició d’ablatiu, indica origen o procedència: del, dels, des de.
OFFICINA, -AE: Taller, farga, despatx (o escola!). En sentit figurat, els obrers i/o artesans que hi treballen. Està en ablatiu singular, com correspon a la preposició EX.
FELICES: Aquest és el veritable problema!
FELIX, -ICIS, com a adjectiu, significa feliç, satisfet, content. Però també es pot referir a l’antropònim Fèlix (Feliu). A més, “FELICES” tant pot estar en nominatiu com en vocatiu i acusatiu plurals de la 3a declinació imparisil•làbica. Quin és el sentit correcte?
Si es referís a l’antropònim, hauria d’estar en singular i ser “EX OFFICINA FELIX o FELICEM”. Però està en plural! Així que només es pot referir a l’adjectiu, no al nom “Fèlix”. Jo diria que és un acusatiu plural que fa la funció de Complement Directe. Ara bé, estant en plural no concorda amb el singular ”OFFICINA”. Per què? Descartant un error gramatical, només podem suposar un sentit figurat per al mot “OFFICINA”, que aquí es refereriria a tot el conjunt de persones que treballen al taller i que, per tant, serien “feliços”, en plural.
Amb els meus pobres coneixements, doncs, i recordant que els signes de puntuació els hem d’inserir nosaltres, proposo la següent traducció:
“SALUDABLE VITALIS, FELIÇ TÚRISSA. DEL TALLER, FELIÇOS”.

Comproveu el caràcter redundant de la dedicatòria, com dient: “La proclama és veritat! Si Vitalis està bé, tots els de Túrissa són feliços, i aquí estem els del taller per afirmar-ho”.
Suposo, doncs, que el mosaic possiblement va ser un regal dels obrers d’algun taller, farga o molí al seu amo, per a congraciar-se amb ell o fer-li, com es diria vulgarment, la pilota.
Les coses no han canviat tant des d'aleshores, no us sembla?